Greguería

La pera és una poma con corsé.

Greguería

Los pensamientos són las palabras del alma.

A childhood memory

When I was a child, approximately four years old, I had a very special Christmas.
On the 25th of December i woke up and I woke up Carla because she and me slept in the same bedroom. My parents were still together and Carla and me woke up them. When we were all in the living room, my dad prepared the 'pooplog' and Carla and me hit it. She and me were very curios. It 'pooped' two bicycles, some clothes, two skating skirts and something more. I was cheerful!
At lunchtime my parents, my sister and me went to our grandparents' house. We had a Christmas party with my parents and my sister, my grandparents, my cousins, my uncles and my aunts. We were a complete family. All were happy. The adults made the ''Secret Pal''. I ate some traditional food. After that, we talked, joked, played and did other activities. Later, in the evening, we went to the other grandparents' house. There were my other relatives. We had a great dinner and my sister, Paula, my cousin, and me played with the gifts. Also, we talked about our things and laughed all the time. We had great fun.
At night, I went home and I slept.

My best friend

Judit Morales and I are friends. Judit lives in Banyoles with her mum and her younger brother. She lives in a modern flat. She's got one dog, it's called Laika. And she's got four cats. Their names are Afri, Nina Sonny and Ninu. We go to the same school. I met her at first of ESO, and we became very good friends at the end of the course.

Judit is fourteen years old. She's quite tall and she's got long dark hair and big brown eyes. Also, she's got curved eyebrows and she's got a round mouth. The good thing about her is that she's funny, friendly and generous, although she can also be stubborn sometimes, and she's proud.

Judit is happiest when she's chatting with her friends. She likes going out and meeting other people. There's a big new bowling in Girona and we often go there. She doesn't like playing football, but she loves dancing hip hop. She can dance very well!

Fèlix Gaspar

Al mig del camp hi havia una llar blanca i acollidora. El seu teulat era marró fosc amb forma de piràmide, i la casa tenia cinc finestres, un balcó i una gran porta que amagava els misteriosos personatges de darrere. No obstant, el més ocult d’aquell lloc era que rere la casa hi havia un bosc esgarrifós, ja que una llegenda contava que qui entrava, no en sortia.

Tothom alguna vegada havia vist entrar a la cirurgiana, una noia bonica anomenada Cristina. D’altra banda, ningú sabia que allà vivia en Fèlix, el germà de la Cristina. Era un home vell d’uns seixanta-nou anys aproximadament, amb una cara on predominaven les arrugues i uns cabells blancs amb un to grisós. Però, el més bonic d’aquella cara eren els seus ulls, uns ulls blaus com el mar de la primavera, eren espacials, t’atreien i et quedaves mirant-te’l. Ell era un senyor que feia invents i li agradava descobrir coses, per tant, podríem dir que era un científic.

Sempre estava buscant i trobant el material necessari, simultàniament, mai li sortien bé i acabava fracassant.

Un dia, va arribar una notícia espantosa a la casa. La Cristina tenia càncer. En el moment de dir-li al seu germà, ell li va prometre que faria el possible per curar-la.

Ell estava trist i pansit, però davant d’ella es feia el fort i l’animava. Immediatament després, va començar a buscar. Primerament, es va dirigir cap al camp, on malgrat tot, no va trobar res. Seguidament, va voltar pels voltants, i al resultat fou igual al d’abans. Llavors, sabent que era una bogeria, va decidir que l’endemà següent entraria al bosc.

I així va ser. Va agafar una corda i la va lligar al primer arbre perquè si es perdia, tenia la possibilitat de seguir la corda.

Es va endinsar i mentre passejava, observava cada racó i agafava el que li podia servir; van transcorre quatre hores. Tot seguit, va veure que no li interessava el que havia agafat i ho va tirar.

En el moment que ja es donava per vençut, va percebre una lluentor rere la roca. Era una planta estranya, verda amb línies grogues, molt petita, la va agafar i va retornar a casa.

Se li va encendre la il·lusió a trobar el que buscava.

Més tard va experimentar al laboratori i amb eufòria va cridar. Ho havia aconseguit! Ràpidament va preparar una infusió amb la planta per la seva germana. Llavors, ella se la va prendre sense entendre res, va escoltar tota l’explicació del seu germà i ho va voler comprovar no gaire convençuda, anant al metge. Després de la sessió, no hi havia cap altre explicació per entendre com li havia desaparegut el càncer. Ella contenta i eixerida va anar-ho a celebrar.

Al cap de dos mesos, després d’haver trobat i agafat més plantes i haver salvat més gent del càncer, va fer una exposició explicant-ho tot, tots els metges, científics, ciutadans,... van felicitar-lo.

Així doncs, va arribar aquell home anònim va ser important i recordat . Per fi, havia aconseguit el seu somni.