Al mig del camp hi havia una llar blanca i
acollidora. El seu teulat era marró fosc amb forma de piràmide, i la casa tenia
cinc finestres, un balcó i una gran porta que amagava els misteriosos
personatges de darrere. No obstant, el més ocult d’aquell lloc era que rere la
casa hi havia un bosc esgarrifós, ja que una llegenda contava que qui entrava,
no en sortia.
Tothom alguna vegada havia vist entrar a la
cirurgiana, una noia bonica anomenada Cristina. D’altra banda, ningú sabia que
allà vivia en Fèlix, el germà de la Cristina. Era un home vell d’uns
seixanta-nou anys aproximadament, amb una cara on predominaven les arrugues i
uns cabells blancs amb un to grisós. Però, el més bonic d’aquella cara eren els
seus ulls, uns ulls blaus com el mar de la primavera, eren espacials, t’atreien
i et quedaves mirant-te’l. Ell era un senyor que feia invents i li agradava
descobrir coses, per tant, podríem dir que era un científic.
Sempre estava buscant i trobant el material
necessari, simultàniament, mai li sortien bé i acabava fracassant.
Un dia, va arribar una notícia espantosa a la
casa. La Cristina tenia càncer. En el moment de dir-li al seu germà, ell li va
prometre que faria el possible per curar-la.
Ell estava trist i pansit, però davant d’ella es
feia el fort i l’animava. Immediatament després, va començar a buscar.
Primerament, es va dirigir cap al camp, on malgrat tot, no va trobar res.
Seguidament, va voltar pels voltants, i al resultat fou igual al d’abans.
Llavors, sabent que era una bogeria, va decidir que l’endemà següent entraria
al bosc.
I així va ser. Va agafar una corda i la va lligar
al primer arbre perquè si es perdia, tenia la possibilitat de seguir la corda.
Es va endinsar i mentre passejava, observava cada
racó i agafava el que li podia servir; van transcorre quatre hores. Tot seguit,
va veure que no li interessava el que havia agafat i ho va tirar.
En el moment que ja es donava per vençut, va
percebre una lluentor rere la roca. Era una planta estranya, verda amb línies
grogues, molt petita, la va agafar i va retornar a casa.
Se li va encendre la il·lusió a trobar el que
buscava.
Més tard va experimentar al laboratori i amb
eufòria va cridar. Ho havia aconseguit! Ràpidament va preparar una infusió amb
la planta per la seva germana. Llavors, ella se la va prendre sense entendre
res, va escoltar tota l’explicació del seu germà i ho va voler comprovar no
gaire convençuda, anant al metge. Després de la sessió, no hi havia cap altre
explicació per entendre com li havia desaparegut el càncer. Ella contenta i
eixerida va anar-ho a celebrar.
Al cap de dos mesos, després d’haver trobat i
agafat més plantes i haver salvat més gent del càncer, va fer una exposició
explicant-ho tot, tots els metges, científics, ciutadans,... van felicitar-lo.
Així doncs, va arribar aquell home anònim va ser
important i recordat . Per fi, havia aconseguit el seu somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada