TOT EL QUE ESCRIC ES PER TU

Des de que l’Àngela va marxar no deixava de pensar en ella. Ni els pares ni els amics havien fet alçar-li el cap. Tota l’estona estava tancat a l’habitació, ningú sabia què hi feia però no feia soroll.

-          Adrià! Estàs bé? – li preguntava la seva mare.

-          Sí... deixa¡m... –li murmurava fluixet i sense ganes de res.

Cada dia era igual, anava a l’institut, anava a fútbol i després es tancava a l’habitació. Dia rere dia.

Aleshores, un dia li va venir una idea, no era fantàstica però era bonica i romàntica: Escriure unes cartes a la seva estimada.

Llavors, es va posar a l’escriptori i va començar. Mentre escrivia anava recapitulant tota la seva història d’amor d’estiu. Pensava quan la va veure per primera vegada sota el cirerer que es van presentar i va ser amor a primera vista. També quan s’anaven coneixent a poc a poc, el seu primer petó, les tardes, tardes divertides, romàntiques, en resum increïbles. Anaven passant els dies i el cor els anava creixent. Tanmateix els dos sabien que deu dies després es separarien. Ell de Barcelona, ella de  Mallorca. Tots dos volien continuar aquesta relació, però sabien que la distància els faria mal. I així que van fer un tracte, es tractava d’aprofitar els últims dies i després ja passaria el que hagués de passar.

Així va ser. Van anar passant els segons, minuts, hores, dies... Els nou dies més curts de la seva vida.

Va arribar tràgic desè dia. Ella se’n tornava. Es van dir quatre coses, es van abraçar i petonejar. I finalment va marxar.

Ell mai l’oblidaria, i sabia que es tornarien a trobar.

Quan va acabar d’escriure, trist, tenia a la ment una bogeria. Anar-se’n. I és que a vegades el cor t’impulsa i l’has de deixar fer.

-          Mama, papa,... ho sento però ja està decidit. Me’n vaig a Mallorca a la recerca de l’amor. – els hi explicava seriosament.

-          -Però... però... ets molt petit... – ploriquejava la mare.

-          Però mama... és el que jo vull. No us preocupeu, vindré cada mes. Estaré bé i seré feliç.

L’endemà ja estava a l’aeroport de Mallorca, ella l’esperava.

Fèlix Gaspar

Al mig del camp hi havia una llar blanca i acollidora. El seu teulat era marró fosc amb forma de piràmide, i la casa tenia cinc finestres, un balcó i una gran porta que amagava els misteriosos personatges de darrere. No obstant, el més ocult d’aquell lloc era que rere la casa hi havia un bosc esgarrifós, ja que una llegenda contava que qui entrava, no en sortia.

Tothom alguna vegada havia vist entrar a la cirurgiana, una noia bonica anomenada Cristina. D’altra banda, ningú sabia que allà vivia en Fèlix, el germà de la Cristina. Era un home vell d’uns seixanta-nou anys aproximadament, amb una cara on predominaven les arrugues i uns cabells blancs amb un to grisós. Però, el més bonic d’aquella cara eren els seus ulls, uns ulls blaus com el mar de la primavera, eren espacials, t’atreien i et quedaves mirant-te’l. Ell era un senyor que feia invents i li agradava descobrir coses, per tant, podríem dir que era un científic.

Sempre estava buscant i trobant el material necessari, simultàniament, mai li sortien bé i acabava fracassant.

Un dia, va arribar una notícia espantosa a la casa. La Cristina tenia càncer. En el moment de dir-li al seu germà, ell li va prometre que faria el possible per curar-la.

Ell estava trist i pansit, però davant d’ella es feia el fort i l’animava. Immediatament després, va començar a buscar. Primerament, es va dirigir cap al camp, on malgrat tot, no va trobar res. Seguidament, va voltar pels voltants, i al resultat fou igual al d’abans. Llavors, sabent que era una bogeria, va decidir que l’endemà següent entraria al bosc.

I així va ser. Va agafar una corda i la va lligar al primer arbre perquè si es perdia, tenia la possibilitat de seguir la corda.

Es va endinsar i mentre passejava, observava cada racó i agafava el que li podia servir; van transcorre quatre hores. Tot seguit, va veure que no li interessava el que havia agafat i ho va tirar.

En el moment que ja es donava per vençut, va percebre una lluentor rere la roca. Era una planta estranya, verda amb línies grogues, molt petita, la va agafar i va retornar a casa.

Se li va encendre la il·lusió a trobar el que buscava.

Més tard va experimentar al laboratori i amb eufòria va cridar. Ho havia aconseguit! Ràpidament va preparar una infusió amb la planta per la seva germana. Llavors, ella se la va prendre sense entendre res, va escoltar tota l’explicació del seu germà i ho va voler comprovar no gaire convençuda, anant al metge. Després de la sessió, no hi havia cap altre explicació per entendre com li havia desaparegut el càncer. Ella contenta i eixerida va anar-ho a celebrar.

Al cap de dos mesos, després d’haver trobat i agafat més plantes i haver salvat més gent del càncer, va fer una exposició explicant-ho tot, tots els metges, científics, ciutadans,... van felicitar-lo.

Així doncs, va arribar aquell home anònim va ser important i recordat . Per fi, havia aconseguit el seu somni.