Des
de que l’Àngela va marxar no deixava de pensar en ella. Ni els pares ni els
amics havien fet alçar-li el cap. Tota l’estona estava tancat a l’habitació,
ningú sabia què hi feia però no feia soroll.
-
Adrià! Estàs bé? – li preguntava la
seva mare.
-
Sí... deixa¡m... –li murmurava
fluixet i sense ganes de res.
Cada
dia era igual, anava a l’institut, anava a fútbol i després es tancava a
l’habitació. Dia rere dia.
Aleshores,
un dia li va venir una idea, no era fantàstica però era bonica i romàntica:
Escriure unes cartes a la seva estimada.
Llavors,
es va posar a l’escriptori i va començar. Mentre escrivia anava recapitulant
tota la seva història d’amor d’estiu. Pensava quan la va veure per primera
vegada sota el cirerer que es van presentar i va ser amor a primera vista.
També quan s’anaven coneixent a poc a poc, el seu primer petó, les tardes,
tardes divertides, romàntiques, en resum increïbles. Anaven passant els dies i
el cor els anava creixent. Tanmateix els dos sabien que deu dies després es
separarien. Ell de Barcelona, ella de
Mallorca. Tots dos volien continuar aquesta relació, però sabien que la
distància els faria mal. I així que van fer un tracte, es tractava d’aprofitar
els últims dies i després ja passaria el que hagués de passar.
Així
va ser. Van anar passant els segons, minuts, hores, dies... Els nou dies més
curts de la seva vida.
Va
arribar tràgic desè dia. Ella se’n tornava. Es van dir quatre coses, es van
abraçar i petonejar. I finalment va marxar.
Ell
mai l’oblidaria, i sabia que es tornarien a trobar.
Quan
va acabar d’escriure, trist, tenia a la ment una bogeria. Anar-se’n. I és que a
vegades el cor t’impulsa i l’has de deixar fer.
-
Mama, papa,... ho sento però ja està
decidit. Me’n vaig a Mallorca a la recerca de l’amor. – els hi explicava
seriosament.
-
-Però... però... ets molt petit... –
ploriquejava la mare.
-
Però mama... és el que jo vull. No
us preocupeu, vindré cada mes. Estaré bé i seré feliç.
L’endemà
ja estava a l’aeroport de Mallorca, ella l’esperava.
